La política se n'ocupa de les lluites sobre alternatives en qüestions que afecten a l'interès públic, lluites que no tenen fi. En el món contemporani seria molt desitjable que es decidissin mitjançant algun tipus de votacions aplicant la voluntat de la majoria. Tots sabem que els distints individus i grups tenen opinions sobre aquestes qüestions d'interès públic que compten amb major o menor suport, i que la determinació amb que aquests individus i grups persegueixen els seus objectius (el que inclou amb quants diners, prestigi i favors compten per a invertir-los en l'assoliment dels seus objectius) afecta enormement el resultat. El que podríem anomenar un Estat estable i relativament democràtic seria aquell en el què aquests debats es desenvolupessin sense recórrer obertament a la violència.

També sabem que n’hi ha molts d'aquests debats i disputes que susciten un elevat grau de passió perquè semblen referir-se a les regles fonamentals del joc: qui està inclòs i qui no en el procés de presa de decisions, quines són les fronteres dintre de les quals s'estableixen unes o altres polítiques, a qui pertany la terra i l'herència de determinada regió. Anomenem constitucionals a aquestes lluites, que es produeixen a diferents contextos; poden afectar, per exemple, a una colònia que tracta d'independitzar-se de la seva metròpoli, o a una "minoria" (que a vegades és la majoria de la població) que tracta d'evitar la seva exclusió de certs drets polítics (o econòmics, o socials) per part de l'Estat. També poden referir-se a una llarga disputa territorial o fronterera entre distints Estats.

Considerem una petita llista d’aquestes disputes que han arribat a una notable publicitat a escala mundial en les últimes dècades: Índia/Pakistan sobre el Caixmir, Sud-àfrica sota el règim de l’apartheid, Irlanda del Nord, Txetxènia, Israel/Palestina, Chiapas/Mèxic, el Sud del Sudan, els kurds a Turquia, els bascos a Espanya, Timor Oriental/Indonèsia, Kosovo/Sèrbia. Els molt diversos conflictes d'aquesta llista comparteixen de fet dues característiques: (1) En algun moment hi ha hagut en ells violència; (2) En cada cas, un bàndol està defensant l’status quo mentre que l'altre exigeix un canvi considerable de la situació.

Per descomptat, es tracta de situacions molt diferents, i he confeccionat la llista per deixar clar que, en termes d'ideologia o suport exterior, el bàndol "més feble" i el "més fort" en aquests conflictes no arrosseguen la mateixa solidaritat a escala mundial. La gent que donava suport als kosovars pot ser que no donin suport als bascos, o la què dóna suport als sudanesos del Sud pot ser que no donin suport als palestins. Evidentment, aquesta gent no pensa que sigui incoherent, i argumentarà l'especificitat de cada situació, dient que no són moralment equivalents.

M'agradaria localitzar no obstant això alguns punts en comú analitzant la història o la retòrica d'aquests conflictes. Els greuges subjacents a aquestes disputes sovint s'arrelen en esdeveniments succeïts en un passat distant: un grup va ser conquerit, o desplaçat, o va veure la seva terra confiscada. Això va ocórrer perquè aquest grup era més feble que el què va conquerir, va desplaçar o va confiscar la seva terra. A més, les querelles inclouen amb freqüència el fet que aquests esdeveniments del passat van conduir a la creació d'estructures polítiques que efectivament van privar de drets el grup més feble o van pretendre destruir-lo culturalment (ja fora per conversió religiosa o per imposició lingüística).

La història o la retòrica ha estat habitualment la següent. Primera fase: el grup més fort confirma l'estructura amb arguments sobre els seus propis mèrits i les limitacions culturals del grup més feble. Segona fase: El grup més feble s'organitza políticament, qüestionant aquesta retòrica i exigint una estructura més "igualitària". Tercera fase: el grup més fort no fa cas a aquestes demandes i el més feble no veu cap sortida en termes de canvi constitucional. Quarta fase: alguns elements del grup més feble emprenen la realització d'actes violents; el món s'assabenta aleshores que alguna cosa passa.

Quan arribem a la quarta fase, part de la política consisteix en obtenir o mantenir el suport de grups externs poderosos. Així, el grup més fort argüeix que la violència del més feble és il·legítima, i que fer concessions a la violència assentaria un precedent inacceptable. El grup més fort exigeix la fi de la violència com a "condició prèvia" per a unes negociacions que poguessin conduir eventualment a la "pau". El grup més feble respon que sense violència se l’ignoraria, i que només les negociacions poden dur a una solució "política" que acabi efectivament amb la violència. Carreró sense sortida!

Tots sabem com és aquesta quarta fase. És el govern de la Índia demanant que el Pakistan posi fi a les infiltracions. És el règim de l’apartheid negant-se a alliberar Nelson Mandela mentre el CNA no renunciï a la violència. Són els protestants d'Irlanda del Nord exigint el desarmament de l'IRA abans de procedir a qualsevol canvi. És el govern rus insistint que els rebels txetxens no són sinó criminals. És Sharon dient que no hi haurà negociació amb l'Autoritat Palestina fins que cessi el terrorisme. És el govern de Jartun dient que els sudanesos del Sud han de deixar les armes, i el govern turc dient el mateix als kurds. És el govern espanyol denunciant els terroristes d’ETA. És el govern indonesi responent amb una repressió feroç als timoresos orientals. Són els serbis enviant les seves tropes per escombrar els rebels kosovars.

Una vegada més, repeteixo que he elegit aquests casos perquè crec que els lectors poden estar –hi d'acord amb el grup "més fort" només en alguns casos i dissentirà enèrgicament en uns altres. A mi també em passa. Però els paral·lelismes estructurals entre tots aquests casos són certament notables. El que també crida l'atenció és el debat a l'interior de cada bàndol, que sembla ser el mateix en tots els casos. Cada bàndol compta amb "moderats" que desitgen trobar una solució política que impliqui algun tipus de "compromís", i a cada bàndol hi ha intransigents del tot o res, que empren la major part de les seves energies en lluites contra els moderats del propi bàndol, o en tractar d'impedir qualsevol tipus de negociacions recorrent en el moment més inoportú a l'ús de provocacions violentes.

Aquests nou casos són efectivament diferents, cadascun amb la seva pròpia especificitat. I les solucions, si n’hi ha, seran molt diverses. Però tots ells es refereixen al poder i els drets, i tots inclouen la violència, tant dels que volen mantenir l’status quo com dels que desitgen transformar-lo. I tots ells conclouran només quan s'arribi a algun tipus d'acord polític. Si la "guerra contra el terrorisme" és una guerra per impedir que els grups més febles emprin la violència, pot comparar-se al Quixot arremetent contra els molins de vent. Evidentment, una força suficient en defensa de l’status quo pot reprimir amb èxit els opositors durant un temps, però només durant un temps. També és cert que els organitzadors d'una rebel·lió determinada poden ser aixafats. Però en aquest cas es veuen més tard o més d’hora reemplaçats per uns altres, més moderats si es fan concessions i més ferotges si no.

Tots hem d'adonar-nos-en que la fi d’aquestes disputes (cinquena fase, de la que hi ha bastants exemples històrics, com la fi de la disputa franco-alemanya per l’Alsàcia-Lorena), sempre s'ha arribat políticament, i mai per mitjans purament bèl·lics. Aquí poden trobar una lliçó històrica ambdós bàndols. Però la solució política sempre inclou també l'ús de la violència per ambdós bàndols. En qualsevol conflicte important és pràcticament inevitable.

Anàlisi menys moralistes i més pragmàtics podrien probablement servir d'ajuda. Les concessions sempre són doloroses. L'important és que quan es facin siguin unes que només sofreixin per elles les generacions actuals i que les futures tot just puguin entendre per què van ser tan doloroses. Aquest tipus de solucions polítiques són les úniques duradores.

Immanuel Wallerstein (15 de juny de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).